HAIG DE BALLAR!

 

Fa temps, durant el Renaixement de Harlem, el Lindy Hop va sortir dels seus peus i va transformar el ball amb big-band. Ara, més de seixanta anys més tard, el Frankie Manning paladeja el seu propi renaixement.

Per Elizabeth Gilbert

 

rankie Manning sortia al llistat telefònic, com tothom. Com qualsevol persona normal. I per això, quan a la primavera de 1984 una jove que es deia Erin Stevens va trucar l’operadora demanant per ell, li van dir que sí, que hi havia un Frank Manning que vivia a l’àrea metropolitana de Nova York. Per ser exactes, hi havia un Frank Manning a Corona, Queens. L’Erin va marcar el número. Va respondre un home. Tenia una veu amigable, la veu d’un senyor gran.

-          “És el Frankie Manning?” Va preguntar l’Erin.

-          “Sí” Va dir ell.

-          “Frankie Manning, el famós ballarí?”

Hi va haver una llarga pausa. Una pausa que van semblar anys. Una pausa que van semblar dècades. Llavors l’home al telèfon va respondre, molt educadament: “Ja no ballo, baby, ara treballo a correus”.

 

Però l’Erin Stevens sabia prou bé que el Frankie Manning havia ballat. Frankie Manning, a la seva època, havia ballat arreu dels Estats Units, Europa, Austràlia i Amèrica del Sud. Havia ballat a Hollywood i fins i tot havia coreografiat pel·lícules com Un dia en las carreras. Havia anat de gira, obrint espectacles d’estrelles com Billie Holiday, Duke Ellington, Count Basie i Nat King Cole. Havia ballat en creuers i sortit en reportatges d'actualitat. Havia ballat a la Exposició Universal. Havia ballat al Cotton Club, Radio City, el Royal Albert Hall, el Moulin Rouge, el Paradise Club, el Tropicana, el Palladium, el Apollo, el Strand i el Roxy. I havia ballat, segons diuen, per a les grans corones europees.

Tot això era feia molt, molt de temps. Abans de la gran guerra. Frankie Manning era un dels més grans lindy hoppers que hi ha hagut mai, però probablement no n’heu sentit mai a parlar. Potser no heu sentit mai parlar del lindy hop. Potser no us sona gens. Potser “lindy hop” sona simple i innocent per aquesta paraula infantil, “hop”. Però el lindy no era un ball simple, i no era gaire innocent tampoc. El lindy tenia força, era vigorós, més ràpid que un cop de fuet. Era un fill del Charleston. El lindy era reconegudament sexy. Un home i una dona ballant lindy hop funcionaven com pistons, acostant-se i allunyant-se, balancejant-se l’un a l’altra en el ritme embriagador de la big-band en directe.

El lindy era un ball de Harlem, i Frankie Manning era un noi de Harlem. Era un xicot fort, ben plantat i de pell fosca, amb un cap gran i afaitat. De jove tenia un sobrenom que coneixien tots al barri. Tothom li deia Musclehead (“Cap de músculs”). El seu cap era bonic – un cap de Michael Jordan dècades abans de Michael Jordan. Però quan Frankie Manning ballava, ballava amb força, i tots els músculs del crani es bellugaven a causa de l’esforç. Al Savoy Ballroom, la gent feia cercles al voltant del Frankie Manning quan ballava, i picaven de peus, suant, i cridant “Go, Musclehead, go!”

Era el Harlem dels ’30 – un Harlem de swing, ball i llum. I allò era el Savoy Ballroom, la joia de Harlem, “The Home of Happy Feet”, la casa dels Peus Alegres. El Savoy era el territori del Frankie. Hi ballava cada nit. Sentia la música swing sonant fins i tot abans d’arribar a la pista de ball, el jazz palpitava mentre ell pujava aquelles precioses escales de marbre amb els llums resplendent a dalt. Quan arribava a l'opulenta pista – blava i daurada, llarga com un bloc de cases, amb dos escenaris i mil persones swingant – el Frankie Manning ja estava ballant.

Duia el seu millor vestit i se’l veia, segons les seves pròpies paraules, “viu com un gat”. Trobava alguna noia maca i la feia girar. Podia ser blanca, podia ser negra. Tant era. El Savoy era l’única sala de ball integrada de New York City, i tothom es feia amb tothom. Principiants blanques, criades negres, universitaris blancs, soldats negres – tots es trobaven al Savoy. Venien a ballar, i a veure ballar també. Venien especialment a mirar a l’àrea privilegiada de la sala que rebia el nom de “Cat’s corner” (el racó dels gats), on els cracs com el Frankie Manning actuaven i competien.

 

 

o, Musclehead, go!

Els ballarins al Cat’s Corner eren els millors de Harlem, la qual cosa als anys trenta volia dir que eren els millors del món. Quan Frankie Manning viatjava amb la companyia Whitey’s Lindy Hoppers, només havien d’anunciar “directes del Savoy Ballroom” per què s’esgotessin les entrades. La gent aleshores sabia prou bé què significava. “Indiscutiblement els millors”, segons The New York Times. “Destaquen”.

Coreògraf nat, Frankie va inventar aèrials de lindy hop, moviments acrobàtics impressionants en què llançava la parella per sobre el cap i l’esquena. Ningú havia fet això abans, i va obrir la ment de la gent. Seixanta anys més tard, els seus moviments encara sorprenen. He vist seqüències antigues del Frankie Manning llençant les noies a l’aire com ho faríeu per espolsar sorra d’una tovallola de platja. He vist fotografies del Frankie llençant una noia tant amunt que els seus peus quedaven a l’alçada del cap d’ell, i ell era un home alt.

Els Whitey’s Lindy Hoppers arrasaven a tots els espectacles. El gran ballarí de claqué Bill “Bojangles” Robinson els deia “aquella colla d’esbojarrats sense ordre ni concert”. Però les masses adoraven el seu espectacle. Quan els Lindy Hoppers actuaven a Radio City, per exemple, el públic, blanc, dret i animant, els demanava fins a cinc bis. El Frankie era una gran estrella. Es feia amb Joe Louis, feia broma amb Groucho Marx, s’estimava Louis Armstrong com un germà. Comptava Sarah Vaughan entre els seus millors amics i coneixia Dizzy Gillespie “des quan encara es deia John”.

El Frankie s’estava als hotels més elegants, i seduïa les coristes més boniques de l’època. Era el millor. I va arribar la guerra.

Frankie Manning es va haver d’allistar. Va servir al Pacífic Sud durant cinc anys, i quan va tornar a Amèrica, la música swing ja no es feia. L’era de les big-band s’havia acabat. El jazz be-bop havia arribat, i ja no hi havia res que el Frankie pogués ballar. Una nit va actuar amb el seu vell amic Dizzy, lluitant per trobar el ritme en les improvisacions del músic. Després de l’espectacle va encarar-se amb el trompeta: “Què coi era això?” Dizzy va fer una ganyota: era el futur del jazz.

El Frankie va intentar durant uns anys de mantenir viva la seva carrera, però no hi havia feina. En aquella època ja tenia una família que mantenir, i per això el 1955 va deixar de ballar. Va començar a treballar a correus. A la vida s’ha de prendre grans decisions. Aquesta va ser la del Frankie.

Alguna vegada va mirar enrera als seus anys de glòria? Diu que no. “No serveix de res plorar pel què podia haver estat” em va dir Frankie Manning. S’havia acabat. Una vegada va ser ballarí, ara era carter. No va parlar mai als seus nous amics de la seva carrera. Fins i tot tenia un amic que li solia dir “Frankie, una nit et duré de festa i t’ensenyaré a ballar”. El Frankie llavors somreia, sense dir mai que una vegada havia actuat per al rei d’Anglaterra.

Va treballar trenta anys a correus. I mai en els seus somnis més bojos va imaginar que un dia tornaria a ballar. “I tenia somnis ben bojos”, diu Frankie Manning.

 

an passar tres dècades. I llavors va rebre una trucada del destí, feta per Erin Stevens a la primavera de 1984.

-          És el Frankie Manning, el famós ballarí?

-          Ja no ballo, baby, ara treballo a correus.

 

L’Erin havia vingut de Califòrnia per trobar el Frankie Manning. Venia amb la seva parella de ball, el jove Steven Mitchell. L’Erin i el Steven pertanyien a un grup de joves ballarins que acabaven de descobrir la música de ball dels anys trenta, una música que sonava increïblement fresca a unes orelles cansades d’una vida de monòton rock-and-roll. Amb el so de les big-band, l’Erin i el Steven s’havien obsessionat amb el lindy hop. Però aquell ball feia molt que havia desaparegut, i hi havia poques pistes sobre els seus orígens. Van buscar durant anys abans de trobar el nom d’en Frankie.

La veritat és que al principi no els volia veure. “M’he retirat del ball”, repetia. Però finalment va acceptar d’ensenyar-los el què pogués recordar. La setmana següent, l’Erin i el Steven van anar a la casa de Frankie Manning a Queens cada dia. Ballaven amb ell sobre la catifa del menjador. Ballaven tot el matí, i després el Frankie marxava corrents a treballar a correus. Feia dècades, és clar, que el Frankie havia estat un Lindy Hopper. No li quedava vocabulari de lindy, ni sabia explicar-ho. Les classes avançaven lentament. Però una tarda va passar una cosa que ho va canviar tot. El Steven va dir “Frankie, fes-me un favor. Balla una cançó amb l’Erin. Simplement, balla amb ella.”

Van posar un disc – un enregistrament de “Shiny Stockings” de Count Basie- El Frankie va agafar l’Erin entre els braços i va començar a moure’s. Tota la fluïdesa va tornar. Va submergir-se naturalment en el seu meravellós pas de lindy Savoy-style de vuit temps. Reia i reia. Swingava amb la noia, i el Steven mirava com si fos una revelació.

“Aquell ball va canviar la meva vida”, recorda el Steven. “Allò era el cor i l’ànima del lindy hop. Era el què havíem estat buscant tot aquell temps”.

Per suposat, ballar el “Shiny Stockings” amb la jove Erin Stevens va canviar la vida del Frankie Manning també. Va tornar-li el ball als ossos. I el va convertir en el què és ara: un Apreciat Tresor Nacional.

 

Després de ser redescobert per l’Erin i el Steven, el Frankie Manning va tornar a ser cèlebre. No heu vist mai un renaixement comparable. Un any després d’haver ballat amb l’Erin al menjador de Queens, el Frankie ja tenia una demanda constant per ensenyar, actuar i coreografiar. Per a molta gent del món del ball, va ser com trobar que el Fred Astaire encara estava viu i volia donar classes.

Va començar a ensenyar lindy per tot el món. La premsa va sentir la seva història i els va encantar. Van parlar-ne a 20/20 i a Good Morning America, i a les pàgines del New York Times. El va entrevistar el Smithsonian. Van fer un documental sobre la seva vida, que es va dir “Swingin’ at the Savoy”. Li van concedir el National Endowment for the Arts de coreografia. Va ballar al Lincoln Center. El van contractar com a conseller per al ballet d’Alvin Ailey. Va fer d’assistent a Malcom X de Spike Lee. Va fer-ho tant bé coreografiant el musical de Broadway Black and Blue que va guanyar un Tony pels seus esforços. Trenta anys sense ballar i el paio estava guanyant maleïts Tony!

 

ctualment té 84 anys, i l’hauríeu de veure. És tan atractiu. Encara té un cap gran, bonic i pelat – un cap de Yul Brynner, anys després de Yul Brynner. Aparenta ben bé vint-i-cinc anys menys. Divorciat fa temps, ara surt amb una noia trenta anys més jove. Té un pit gran i fort, i quan ballava amb ell li notava els músculs de l’esquena, que m’agradaven molt.

Ara balla cada dia, igual com feia quan era jove. Recordeu que té 84 anys quan us digui que viu virtualment a la carretera. Només aquest any, el Frankie ha donat classes de swing a Denver, Baltimore, Philadelphia, Houston i Phoenix, i ha actuat a Anglaterra, Singapur, Suècia, Noruega, Alemanya i Japó.

“Havies estat al Japó abans?”, li vaig preguntar.

“No, mai”, va dir el Frankie. Llavors va fer una pausa i va afegir, “Bé, no com a professor de ball”. El Frankie Manning sempre és precís en els fets, per això li vaig preguntar què l’havia portat a Japó abans. “Era membre de les Forces d’Ocupació dels Estats Units”, va aclarir.

Un dels seminaris més petits que el Frankie ha donat aquest any va ser a Baltimore, on 400 persones van ajuntar-se per a un cap de setmana de classes de lindy hop i ball amb big-band. Vaig anar a algunes classes. Era un plaer veure el Frankie Manning ensenyant. El Denzel Washington, que va estudiar amb ell per a les escenes de lindy hop de Malcom X, diu “És jove, és divertit, flueix, i té una energia positiva total. Quan apreníem lindy hop amb en Frankie, intentàvem passar-nos-ho tant bé com ell. Només provàvem d’estar al seu nivell.”

Després de cada classe del Frankie, els alumnes fan cua per fer-se una foto amb ell i demanar-li un autògraf. Estan bojos per ell. Porten samarretes amb la seva cara. Les noies no poden parar de fer-li petons. “És el Déu del lindy”, va dir-me un jove. “És el gat que ho fa tot genial”.

També és un gat amb una paciència infinita i sentit de l’humor. Aquest home de talent, que una vegada va ser el rei del ball, es passa el dia comptant lentament, “un-dos-tres...”, guardant temps per a un grup de patosos apassionats que no tenen ni una unça de ritme. Mirar el Frankie Manning ensenyar lindy hop a principiants deu ser com veure el Duke Ellington ensenyar “baquetes” a un de segon curs.

“Encara que no ho agafin”, diu el Frankie, “s’estan divertint, i això em diverteix”.

 

Però de totes maneres, ell ensenya molt més que passos. Té un programa molt més ampli. El Frankie ensenya intimitat. Ensenya als homes i les dones com comportar-se entre ells. El Frankie Manning creu que els homes i les dones d’Amèrica van perdre una gran part d’intimitat quan van deixar de ballar junts. El Frankie Manning creu que molts dels problemes de comunicació entre els homes i les dones d’avui dia es poden solucionar a la pista de ball. La parella que balla junta, després de tot, continua junta.

“Els homes i les dones”, diu el Frankie, “solien venir a ballar plegats. Als trenta, si estava ballant amb tu podíem parlar. Com t’ha anat avui? Com està la família? Com estàs? Podíem passar l’estona junts i conversar. Així es coneix a una persona. Quan els homes i les dones van parar de ballar socialment, van perdre la connexió, la proximitat.

El Frankie creu que els homes moderns, en particular, ja no saben comportar-se. Per això els n’ensenya. Durant les seves classes de ball, el Frankie ensenya als seus alumnes bones maneres, amabilitat, i una cosa no menys important, a arreglar-se. “Heu d’estar guapos”, diu als homes. “Quan treus a ballar a una noia, la primera cosa que fa ella és un pas enrera per mirar-te bé. Heu de donar-li alguna cosa per mirar, nois!”

 

er al Frankie, l’estil, la dignitat, el ball i el romanç estan connectats. Per als seus estudiants és la possibilitat de fer ressuscitar exactament aquelles coses el què ho fa tant atractiu. Una de les millors alumnes del Frankie, la Mickey Davidson, va explicar-me la seva afició al lindy hop d’aquesta manera: “Aquí estic, una mare soltera i cap de família carregant el món a les espatlles. Però quan ballo amb un home m’haig de relaxar i rendir-me. Haig de confiar en què, només durant dos minuts, aquest home tindrà cura de mi. Com a dona, no perds res amb aquesta rendició. I de vegades la necessites.”

 

“Mireu-vos als ulls!” el Frankie Manning sempre insisteix a classe. “Deixeu de mirar-vos als peus! Mireu-vos als ulls!” Ho repeteix als alumnes nois una vegada i una altra. “Agafa-la a prop, més a prop. Has de ballar amb totes les dones com si estiguéssiu enamorats d’ella.”

Amor? Bé, amor són paraules majors. Molta gent avui dia no estima la seva parella sexual, i encara menys la parella de ball. Però amor és exactament el què Frankie demana. Encara que sigui només dos minuts. Una vegada va interrompre la classe amb aquesta frase: “Nois, la noia amb la què esteu ballant és una reina.” Tots vam riure – tant homes com dones. El Frankie va esperar que el riure s’apagués, i va repetir: “És una reina”. Parlava seriosament. “És una reina”. Ho repetiria fins que tots el sentíssim, fins que tots entenguéssim fins a quin punt parlava seriosament. Tota la sala va quedar en silenci. “I què fas a una reina?” va preguntar. “La respectes. Quan balles amb una dona, l’hauries d’estar respectant tota l’estona. Aquesta és la sensació que heu de tenir. Us està deixant ballar amb ella. Hauríeu d’estar agraïts, nois.”

Va tornar a posar la música. En aquell moment jo estava ballant amb un bomber retirat guapíssim, que em va agafar entre els braços – molt a prop – em va mirar als ulls i va somriure tendrament. Em vaig posar una mica nerviosa i tot. “Així està millor”, va dir el Frankie Manning.

 

Per descomptat, el Frankie també ensenya a ballar durant aquestes classes. Ensenya tècnica i estil, també. No tot és etiqueta. Vol realment que aprenguis a moure el cul.

“Ajupits”, diu, “Avall! Amb ganes! Cap a terra! No us faci por doblegar les cames! Més avall! Això no és Riverdance, gent!”

Al Frankie no li falten alumnes, perquè el swing ha tornat a la cultura americana amb força. Adormit des de la guerra, el swing és viu altra vegada. El swing és per tot arreu.

Entre molts llocs, el retorn del swing va sorgir entre les comunitats punk de Califòrnia. Encara que hi havia alguns ballarins interessats en el swing pel seu valor històric, van ser els punks que el van fer tornar a l’escena actual. Al final dels anys vuitanta, els hard-core van començar a pensar que el punk s’havia tornat massa de masses, s’havia diluït, i van veure el moviment retro com una forma de fer canviar les coses. A Los Angeles els guitarristes trash es posaven gavardines i tocaven trombons. Les noies skinhead van deixar-se créixer els cabells i se’ls pentinaven com la Betty Grable. Tots aquells ex-punks van formar una petita subcultura que des d’aleshores s’ha convertit en un fenomen molt més gran. El swing s’ha tornat, en paraules d’un jove ballarí, “tan gran que fa por”.

El moviment swing s’ha popularitzat tant que Gap ha fet servir ballarins swing per a anunciar els pantalons khakis a TV. Han sortit ballarins de swing a vídeos de rap. I ja no és només una moda, un fenomen urbà. A no ser que visquis en mig de l’absolut no-res, el swing deu haver probablement arribat a la teva ciutat també. Vaig trobar gent de 14 anys d’un suburbi de Maryland que ballava swing. Escolten Benny Goodman a l’hora del pati. Tenen bandes de swing a les festes d’institut. Vaig preguntar a una noia si els seus pares ballaven.

“De cap manera”, va dir, meravellosament disgustada.

“Quina mena de música agrada als teus pares?” vaig preguntar.

“Led Zeppelin”, va dir la noia, fent una ganyota.

Doncs vaja.

 

ls alumnes de Frankie Manning avui dia són majoritàriament blancs. No hi ha volta de full. El lindy pot haver començat sent un ball negre a Harlem, però és sobretot un ball blanc ara. Hi ha diverses explicacions per a això. Alguna gent diu que el ball negre va continuar evolucionant després dels quaranta, i el lindy va ser absorbit per aquests nous balls. Per exemple, molts passos del Frankie sortien a Soul Train i continuen apareixent en els moviments del hip hop actual. En altres paraules, aquest argument diu que els nois negres no necessiten un revival del swing perquè mai l’han perdut.

Altres opinen que el retorn del swing seguirà sent predominantment blanc, una experiència elitista, mentre continuï sent tant enormement car. Les big-bands són cares de llogar, i una entrada pot costar 30$. Només la roba vintage (per no parlar del rentat en sec) et deixa a números vermells. A més, el lindy s’ensenya ara a escoles de ball, i no hi ha una tradició entre els negres americans de pagar per aprendre a ballar.

Sigui quina en sigui la causa, no li agrada al Frankie que no hi hagi gaire cares negres aprenent lindy, però no parla del tema, perquè el Frankie Manning no es fica en temes de racisme. El racisme i els seus efectes no són temes que al Frankie li agradi discutir. No els toca. Tothom ho sap. Les seves negatives a parlar sobre races més enllà d’algun petit comentari poden ser frustrants al principi. Si el deixes fer, et desmuntarà tota la història del racisme americà en una sola frase diplomàtica: “Hi ha gent bona i gent dolenta de tots els colors”. Cert, però és una simplificació massa gran.

“És veritat que vaig experimentar la segregació en la pròpia pell”, diu el Frankie quan s’insisteix. “Quan viatjava pel Sud als trenta, hi havia molts llocs on no podíem menjar. Arribàvem amb l’autobús a un restaurant i ens deien: ‘Prohibida l’entrada als negres’. Llavors miràvem de dir-los ‘Ei, que tenim al Nat King Cole a l’autobús. Que tenim l’Ella Fitzgerald a l’autobús’. Però no els importava qui érem. No ens volien allà.”

Va perjudicar això al Frankie? De fet, ell no en dóna la impressió. S’encongeix d’espatlles, fins i tot quan hi pensa. “Què vols fer-hi?” pregunta. “Deixar que et mengi la ràbia?”

El Frankie mai no ha deixat que el racisme el degradi, però és que ell no va ser educat en una cultura de degradació. Va créixer a Harlem, i Harlem era diferent. Harlem als trenta era com una petita nació negra on els ciutadans tenien una autonomia política, econòmica i intel·lectual real. Frankie, com a artista de talent, estava sempre envoltat de negres que eren no només rics, famosos i brillants, sinó que tenien una gran auto-estima. Per a ells el Sud de Jim Crow era un espectacle grotesc, sovint més ridícul que intimidant. Norma Miller, una de les antigues parelles de ball de Frankie, em va explicar que es va partir de riure la primera vegada que va anar al Sud i va veure que hi havia fonts d’aigua diferents per als negres i els blancs. “No m’ho podia creure, havia de ser broma!” recorda la Norma. “Era el sistema més estúpid que mai hagués vist. I així ho vaig dir. Oh, m’odiaven al Sud, però sempre vaig dir el què pensava. M’importava un rave. Havia estat a Europa, preciosa. Aquella gent eren uns fotuts inútils.”

Desafortunadament, sovint eren aquests inútils que manaven.

 

ls trenta hi havia incomptables locals a Amèrica on els artistes negres podien actuar, però no seure entre el públic. El Frankie Manning i els Whitey’s Lindy Hoppers van obrir un espectacle de Billie Holiday a un glamurós hotel de Boston. Era un contracte per tot un mes. La primera nit, després d’actuar, el Frankie i els seus companys van colar-se entre el públic per veure cantar la Billie. De seguida els van fer fora. “La gent de color no pot estar a la sala”, va dir l’encarregat. (“I això passava a Boston!”, diu el Frankie encara sorprès). Després del show, la Billie va trobar els Lindy Hoppers asseguts tot moixos entre bambolines, i els va preguntar “No us ha agradat com cantava? Us he vist entre el públic, i quan he tornat a mirar ja no hi éreu”. Ells van explicar-li què havia passat. La Billie va cridar el director de l’hotel i li va dir “Els meus amics seuran entre el públic o jo no cantaré ni una sola nota més aquí.” Després de moltes negociacions, van donar una taula als Lindy Hoppers. Era al fons de tot, però era una taula al capdavall. “I pots estar segura que vam seure-hi cada nit”, diu el Frankie, rient.

Això és la història d’una victòria, i per això mateix el Frankie l’explica. Segur que n’hi ha moltes altres que no van acabar tant triomfalment, però no les sentirem. Encara que moltes històries tràgiques siguin part de la història d’Amèrica, no són part de la d’en Frankie. No de la manera que ell tria d’explicar-la.

Altres poden explicar-la d’una altra manera. Quan vaig preguntar al Steven Mitchell – el jove seguidor negre del Frankie – si creia que la carrera del Frankie s’havia vist limitada per la raça, el Steven va mirar-me com si fos una mena d’idiota. “Estàs de broma?”, va dir. “Frankie Manning hauria de ser un nom que tots coneguessin. Hauria de ser reverenciat. Ha estat tant important per al ball americà com Fred Astaire i Gene Kelly. Però era negre. Va anar tant lluny com va poder, però no n’hi ha prou. Tota la seva petita fama actual, no és suficient. Mai recuperarà el què va perdre”.

 

És cert que quan l’era del swing va acabar, el Frankie no va poder canviar cap a una altra branca del show bussiness. Estava encasellat com a lindy hopper negre, i no podria mai ser altra cosa. I aleshores perquè no està molest amb això? Perquè el Frankie és més que això. Perquè el Frankie és un home bo per natura, collons!, i té la intenció de continuar sent-ho. Perquè el Frankie ha passat la vida negant-se a què el nostre racisme sigui el seu problema.

                “Jo dic que el Frankie és ‘La Revenja de l’Home Negre’ –va dir el seu alumne Mickey Davidson– “perquè sempre ha fet allò que ha volgut, sense prejudicis. En una època en què podien matar un home negre només per mirar una dona blanca, ell tenia totes les dones blanques que volia. Tenia qualsevol mena de dona que volgués! En una època en què els negres no podien viatjar, ell va veure món. En una època en què els negres no tenien poder, ell era una estrella. Ara té la seva pensió per haver treballat a correus, i es pot relaxar i fer tot el què vol. Sempre ha viscut la vida com ha volgut. I ho ha fet sense barallar-se, ni cridar, ni cremar-ho tot.”

 

é, hi va haver alguna baralla. Penseu que el Frankie Manning va passar cinc anys a l’exèrcit dels Estats Units durant la segona guerra mundial. Estava destacat al Pacífic Sud, on hi va haver algunes de les pitjors lluites que els soldats americans van veure durant la guerra. El Frankie només esbossa alguns detalls d’aquells temps. Sí, va servir en un batalló negre, sota el comandament d’oficials blancs. Sí, va envair Nova Guinea, “entre “bombes i bales caient per tot arreu”. Sí, va rebre algunes medalles, “ja saps, per valentia i coses d’aquestes”.

                Aquí deixa la seva història militar, però la seva xicota, la Judy, afegeix un detall revelador: el Frankie també va viure el combat cos a cos contra els soldats japonesos. La tragèdia és que probablement era bastant bo en això. Què és el combat cos a cos si no una mena de ball macabra? Però quina manera de malgastar la gràcia d’un ballarí. I ell no en parla, d’això.

                Quan es parla d’històries de la guerra, el Frankie sempre porta la conversa cap als pocs records alegres del seu servei. Hi ha una història que li agrada particularment explicar. El Frankie va agafar un vaixell de guerra cap al Pacífic Sud, juntament amb centenars d’altres joves GI morts de por. Hi havia una cantant en el vaixell per entretenir els nois. Cada nit oferia un espectacle. Ja era prou aconseguir que els soldats no pensessin en quan i com exactament haurien d’enfrontar-se a la possibilitat de morir. I cada nit ella cantava aquella popular cançoneta de l’època que es deia “Whatcha Know, Joe?”. La lletra feia així: Whatcha Know, Joe? / I don’t know nothin’! / Whatcha Know, Joe? / I don’t know nothin’! (Què saps, Joe? / Jo no sé res)

                I així una vegada i una altra. Era una cançó ximpleta, però als nois els agradava. Una nit, quan la senyora estava actuant, el Frankie –ell també un artista internacional– no va poder resistir-se a intervenir. Quan ella va cantar “Whatcha Know, Joe?”, el Frankie va saltar de la cadira i va cridar “I don’t know nothin’!” Va ser la bomba. Els soldats es van petar de riure. I així cada nit després d’això, la cantant buscava al Frankie Manning quan cantava la cançó. Ella cantava “Whatcha Know, Joe?”, i ell responia cantant “I don’t know nothin’!”

                Els altres soldats es morien de riure. Pot no semblar gaire graciós, però teniu en compte les circumstàncies. Ara bé, una nit la senyora estava cantant com de costum. Va començar la cançó preferida dels soldats amb “Whatcha Know, Joe?”, però quan el Frankie estava a punt de contestar, van apagar-se els llums.

                “Quan s’apagaven els llums al vaixell,” va dir-me el Frankie, “volia dir que havien detectat un submarí enemic. Volia dir que tothom s’havia de quedar assegut on fos en un silenci mortal. No podies fer ni un soroll, o el submarí et sentiria i et faria saltar pels aires. Mai sabies si anaves a viure o a morir. Mai sabies quanta estona podia durar.”

                Aquella nit en particular, l’apagada va durar uns vint minuts. Una eternitat. Els homes seien callats i atemorits en la fosca. Llavors la llum va tornar. El Frankie va saltar de la cadira i va cridar: “I don’t know nothin’!”

                Les tropes van explotar de riure i d’alleugeriment.

                Per a mi, aquesta història és el Frankie Manning. Aquesta història és exactament el què va passar-li a la seva carrera. Un dia estava actuant feliçment i tenia èxit, i al dia següent les llums es van apagar. Però aquesta vegada, per al Frankie Manning les llums van romandre apagades trenta anys. Trenta anys llarguíssims en una oficina de correus, sense saber mai si en sortiria. Però el Frankie no es planyia, i no va desesperar. Només va esperar en la fosca. I quan la llum es va tornar a fer, el 1984, –tant de sobte– ell estava preparat.

                De fet, mai havia marxat. Només havia estat esperant el moment.

 

 

algrat la trepidant agenda de viatges del Frankie, se les manega per ser a Harlem gairebé tots els dilluns al vespre per ballar a l’humil restaurant Wells (“la Famosa Casa del Pollastre i les Gauffres”). Wells no és gaire gran, però ara que tots els nightclubs i les sales de ball de Harlem han tancat, el restaurant ofereix una orquestra de setze músics i una pista de ball minúscula per als supervivents – els companys de l’edat del Frankie que encara swinguen. Wells és on el Frankie pot relaxar-se entre els seus iguals.

                Els parroquians de Wells són sobretot homes negres d’entre vuitanta i noranta anys. Alguns són velles estrelles del Savoy; d’altres són només balladors socials de tota la vida. Són tots personatges vibrants. De fet, les úniques paraules dures que el Frankie Manning m’ha dirigit mai van ser quan li vaig preguntar sobre un dels més famosos habituals de Wells, un senyor gran que es diu Buster Brown.

                Vaig dir “En Buster Brown era un gran ballarí de claqué, oi?”

                “En Buster Brown encara és un gran ballarí de claqué”, em va corregir terminantment el Frankie.

               

Un dilluns a la tarda, abans d’anar al Wells, el Frankie Manning em va dur a fer un volt per Harlem. Vam travessar el barri en el seu Buick Regal. El Frankie va començar la visita ensenyant-me una església al carrer 132 i dient: “El Teatre Lafayette solia estar aquí. Vaig participar en un concurs d’amateurs aquí, una nit. No vaig agradar gens al públic. Em va fer fora de l’escenari un noi amb una porra. Va ser la primera vegada que vaig ballar davant d’una audiència.”

                Però el Teatre Lafayette ja no hi és, ni tampoc el bar que hi havia al següent bloc de cases, el Hoofers Club, on es solien reunir els claquetistes. El Dickie Wells Nightclub tampoc no hi és. L’altre nightclub anomenat Smalls’ Paradise encara existeix, però està tapiat i les finestres estan tapades amb ciment. El Small’s Paradise pertanyia a un personatge dur, l’Ed Smalls. Vaig preguntar-li al Frankie si el coneixia. “Mira, la seva xicota era una noieta del cor. Però jo li agradava a ella, i ella m’agradava a mi, i nosaltres...” El Frankie va agafar-me la mà, va prendre’m el bolígraf i va dir “No escriuràs això, baby.”

                Llavors va acabar d’explicar-me la història. M’encantaria poder explicar-vos què va dir el Frankie Manning sobre aquesta noia del cor. De veritat que m’encantaria.

                Després em va conduir al carrer 135, on el Jesse Owens va córrer contra un cavall en un anunci publicitari. Vam passar el YMCA on el Frankie jugava a bàsquet amb els de la banda del Cab Calloway. Després vam anar al lloc on hi havia hagut el Teatre Lincoln. La mare del Frankie coneixia un acomodador del Lincoln que deixava entrar el Frankie sense pagar cada dia després de l’escola. Hi veia pel·lícules, comèdies i espectacles de dansa tota la tarda, fins que la seva mare arribava de treballar. El Teatre Lincoln, la cangur del Frankie, ja no hi és. Ni tampoc l’edifici de pisos del carrer 138 on va viure. Ni el bar de la St. Nicholas Avenue on cantava la Billie Holliday.

                “Harlem era genial”, diu el Frankie. “Tot era música i dansa. Per això hi venia la gent del downtown, perquè mai s’aturava. Encara ho puc veure tal com era, amb els cotxes amuntegant-se davant els nightclubs i tota la gent ben vestida. Ja no condueixo gaire sovint per Harlem, perquè si t’haig de dir la veritat, em poso trist. Ja no en queda res.”

                I res falta més que el Savoy Ballroom. No en queda ni una totxana, d’aquell fantàstic edifici. Al solar ara hi ha un horrible complex d’habitatges barats.

                “Un dia van venir i van enderrocar el Savoy”, diu el Frankie. “T’ho pots creure? No van posar ni tant sols una placa commemorativa. Van tirar a terra tota aquella història. L’única cosa que en queda sóc jo per dir-te que un dia va existir.”

                Va encongir-se d’espatlles i després va somriure. “I aquí s’acaba la visita, baby.”

 

Aquesta passejada per Harlem va ser una tarda inusual mirant al passat per al Frankie Manning. No ho fa gaire sovint. No amb tristesa, en tot cas. No fa per ell recrear-se en el dolor. Prefereix recordar les coses bones.

 

ount Basie!” va cridar, per exemple, quan vaig preguntar-li qui va tenir la millor banda de swing de tots els temps. Va inclinar el cap enrera i va riure, donant cops de mà a la taula amb delit. “No em preguntis dues vegades! Count Basie! Aquell gat et podia baixar els pantalons amb el seu swing! Count Basie!”

                En una altra ocasió vaig preguntar-li on voldria anar si pogués tornar una nit al passat.

                “El Savoy!”, va cridar, i feia una cara feliç imaginant-s’ho. “Tornaria al Savoy per una d’aquelles nits en què es feia una batalla de bandes, com quan el Chick Webb va veure-se-les amb el Benny Goodman. Noi, com swingàvem llavors! I m’enduria alguns d’aquests lindy hoppers d’ara, per què poguessin veure com ballàvem. M’encantaria. M’encantaria veure els gats del Savoy dels vells temps dient: ‘Vosaltres, nois dels ’90 balleu força bé, però ara aparteu-vos i mireu-nos a nosaltres, els nois dels ’30!”

                El Frankie va gaudir d’aquesta fantasia un moment, i després ho va deixar córrer. No té sentit viure del passat, després de tot. No se’n treu res. “Cal continuar mirant endavant”, va dir.

Per això continua avançant, sempre empenyent, sempre vivint com un home de la meitat de la seva edat. Accepta qualsevol oportunitat per ballar, ensenyar o viatjar. I es compromet en ferm per d’aquí a mesos i anys. Vaig agafar un fulletó en una conferència sobre swing, que animava als balladors a apuntar-se al Millenium Hop – el cap d’any del 2000 amb el Frankie Manning, programat al glamurós Riviera Pacífico d’Ensenada, Mèxic. M’encanta. M’encanta que s’assumeixi com a fet normal que el Frankie Manning no tan sols encara serà amb nosaltres a la fi del mil·leni, sinó que a més serà ballant entre la multitud a Mèxic a mitjanit. I és clar que hi serà! Al Frankie Manning li agraden les bones festes. Jo vaig ser amb ell quan va fer 84 anys, un gran dia. Les associacions de swing de diverses ciutats han decidit celebrar l’aniversari del Frankie cada any. És una tradició. Hi ha hagut grans balls en el seu honor a Nova York, Washington i a Munic, i aquell any va tocar a Baltimore. Swing Baltimore va organitzar una macro-festa per a ell a la sala de ball del Sheraton, amb una big-band sencera i centenars de convidats de tot el món.

                Hi ha una altra tradició lligada a l’aniversari del Frankie. Va començar amb el seu 80è aniversari, quan va ballar amb vuitanta dones seguides per celebrar-ho. S’ho va passar tant bé, que ara s’organitza el mateix cada any. Només cal afegir una dona més a la fila, una dona per any.

                Després de tallar el pastís, la banda de Baltimore va començar a tocar. El Frankie, àgil com un gat en un vestit negre de quatre botons i una corbata vermell brillant, va obrir els braços per rebre la primera noia. Era una moreneta molt maca. Li va fer un elegant swing out i després un dip. Se’n va acomiadar amb un gir, i va entrar la segona noia, i després la següent, i l’altra i l’altra. Un grup de joves seien al terra contant les dones per al Frankie.

                Trenta-una, trenta-dues, trenta-tres...

                Hi havia tot tipus de dones a la cua. Negres, i blanques, i mulates. Algunes primes, d’altres plenetes. Unes eren senyores altes i elegants, i d’altres petites i fàcils de portar. N’hi havia a la línia prou per representar cada tipus de noia amb què el Frankie havia ballat o que s’havia estimat alguna vegada. La qual cosa, per al Frankie Manning, vol dir el mateix.

                Cinquanta-quatre, cinquanta-cinc, cinquanta-sis...

                La banda tocava cançó rere cançó. El Frankie ballava amb dones casades, amb atrevides i amb noies que ensopegaven inoportunament i feien rialletes entre els seus braços. En un moment donat, dues jovenetes sexies van saltar juntes de la fila i el Frankie va ballar amb les dues al mateix temps, sense equivocar-se ni una sola vegada.

                Setanta-sis, setanta-set, setanta-vuit...

                Quan va arribar a vuitanta-quatre encara quedaven noies a la cua, i ell va riure i va seguir ballant més enllà de la seva edat. El Frankie Manning va acabar ballant amb gairebé un centenar de dones. Incansable i suau. Era increïble veure’l moure’s, i us diré la veritat: No he vist mai un home més sexy. I us diré per què: Aconseguia fer que cada ball, cada dona, fos diferent. En només un pas o dos, el Frankie Manning copsava l’estil individual de la seva parella i adaptava lleument el seu ball per fer-la semblar més maca. Fent això, semblava reverenciar cada dona que tocava. Com si reverenciés i adorés fins l’última d’elles. Com si fins l’última d’elles fos una reina.

Elizabeth Gilbert

Traduït al català per Marta Laurent
Publicat als MAGASWING nº10-14